L’HOME DE GOMA

Lletra: David Serra / Música: Joan Barbé, David Serra

 

De plàstic, el meu cos el trobo fantàstic,

m’han dit que és molt pràctic.

Desig que em miri tot el món,

vull ser l’enveja de tothom.

Estàtics, els meus llavis, ara sintètics,

que no et donin fàstic,

no són per jo, són per sa gent,

si em veuen bé ja estic content.

 

Autèntics desordres emocionals,

lògic sentir que no som normal.

De sa front fins a n’es cul

no hi ha res meu tot és per a tu.

 

Silicona, de New York a Barcelona,

presumint la bossa em sona,

orgullós la lluiré,

i a tu què més et dona.

Silicona, de New York a Barcelona,

presumint la bossa em sona,

orgullós la lluiré,

jo som l’home de goma.

 

Ja estic pensant quin serà el pròxim canvi ,

que encara puc fer-ne més.

Com no m’agrada fer-me vell

em seguiré estirant sa pell.

Ja ho entenc, no puc parar el pas del temps,

ja no sé, això no té cap remei.

Cent anys jo no els compliré,

però ben guapo me n’aniré.