CANÇÓ DE LA MAR

Lletra: David Serra / Música: David Serra, Joan Barbé

(Inspirat en el poema ‘Cançó de la mar’ de J. Ribes)

 

La mar se’n va, i d’on vendrà mai ho sabré,

sura i s’esfonsa, esbarrejada entre fred i calent,

profunda, fosca, clara o transparent.

 

Les ones van, les ones venen colpejant

ritme marí, sonada marinera de corrents,

compàs de l’aigua quan les toca el vent,

un ball del temps

 

La mar pot ser un camí ample, una paret,

un llaç o un nus, depèn de com ho miris diferent,

verger o tal vegada un desert on jo em perd.

 

Neix dins el cap i viu a un paper,

cançó de la mar, un far a ses meues mans.

Cap a la mar, somiada a un paper

dibuix les ones amb tinta blava.

 

La mar se’n va, i d’on vendrà mai ho sabré,

sura i s’esfonsa, esbarrejada entre fred i calent,

profunda, fosca, clara o transparent.

És la quietud, és el silenci, és la remor,

és la tempesta, és l’aigua que ens abraça,

un món mullat, i l’horitzó un altre lloc

d’on neixerà l’inspiració.